Guanyador de la Conferència Presidencial: Premi de la Conferència David Marsden | Congrés 2026
Prof. Tiago Outeiro: [00:00:00] Hola i benvinguts al "MDS Podcast", el canal de podcasts de la Societat Internacional de Parkinson i Trastorns del Moviment. Sóc el vostre amfitrió, Tiago Outeiro, professor del Centre Mèdic Universitari de Göttingen a Alemanya i de la Universitat de l'Algarve a Portugal. Avui tinc el plaer d'entrevistar el professor Vincenzo Bonifati, un estimat col·lega que ha estat guardonat amb el Premi C. David Marsden Lecture Award de la Societat Internacional de Parkinson i Trastorns del Moviment. El premi reconeix un acadèmic destacat i un neurocientífic inspirador en el camp dels trastorns del moviment, per la qual cosa aquest premi és plenament merescut, tenint en compte les vastes contribucions del professor Bonifati en el nostre camp.
Veure la transcripció completa
Així doncs, felicitats, Vincenzo, i gràcies per l'oportunitat de tornar a parlar amb tu.
Prof. Vincenzo Bonifati: Moltes gràcies, Tiago. És un gran plaer parlar amb tu i parlar d'aquest premi.
Prof. Tiago Outeiro: Vam parlar l'any passat [00:01:00] al Congrés. Vaig tenir el plaer d'entrevistar-te, així que conec una mica la teva trajectòria, però potser podem parlar una mica més sobre la teva carrera i què t'ha portat a aquest bon reconeixement de la Societat. I sé que has rebut múltiples honors, inclòs el Premi al Servei Distingit del President de la MDS i altres importants premis internacionals.
Així doncs, vull començar preguntant-me com aquests reconeixements configuren la teva carrera professional, les teves xarxes de contactes i la manera com et connectes amb els teus col·legues i potser fins i tot inicies nous projectes?
Prof. Vincenzo Bonifati: Abans de res, permeteu-me dir que és un gran honor per a mi rebre aquest Premi Marsden. Crec que per a tots els neurocientífics o investigadors de trastorns del moviment, rebre aquest premi és un somni fet realitat, així que em sento molt honrat i molt content per això.
Rebre premis i reconeixements en reunions internacionals és bo per a la teva xarxa, és clar, sobretot per a les persones [00:02:00] que es dediquen a la recerca com ara trobar gens. Aquest és un joc que implica molta col·laboració. De fet, preparant la conferència de Marsden, estava revisant les meves xarxes de col·laboració i vaig comptar, crec, més de 100 vincles diferents amb diferents centres de quatre continents, i en realitat és impossible enumerar-los tots en una diapositiva.
Així doncs, aquest tipus de recerca realment gira en molta col·laboració amb grans clínics, en particular, els que estan caracteritzant les famílies amb les quals treballem. És un gran impuls ser reconegut per la teva recerca perquè llavors altres persones es posaran en contacte i intentaran establir vincles addicionals.
Però a part dels premis, en el meu cas, el primer descobriment important que va ser el gen DJ-1, el 2003, va ser un gran impuls per a la meva carrera, per a la meva xarxa. Després d'aquella publicació, que va aparèixer a [00:03:00] Science , hi va haver diverses persones que volien col·laborar i enviar-me mostres i famílies.
I per tant, crec que potser el factor determinant més important per construir una xarxa d'èxit és tenir articles importants i també fer conferències importants en congressos. Però també, és clar, ser reconegut amb premis. Absolutament.
Prof. Tiago Outeiro: Tornarem a la seva ciència en un minut, però vull tornar enrere i explicar als nostres oients com va començar en aquest camp. Es va formar com a neuròleg a Roma i després va passar a la genètica molecular humana a l'Erasmus MC de Rotterdam, on és professor. Així doncs, ens pot explicar el seu viatge i què el va portar de la neurologia clínica a la genètica?
Prof. Vincenzo Bonifati: Sí. Vaig estudiar medicina i em vaig graduar a Roma, a Itàlia, i després també vaig obtenir la meva certificació en neurologia clínica allà i vaig començar a treballar com a neuròleg de plantilla a la Universitat de Roma, ocupat amb el diagnòstic i la teràpia, especialment de pacients amb malaltia de Parkinson [00:04:00]. També altres trastorns del moviment, però sobretot la malaltia de Parkinson.
Aleshores, durant la meva feina clínica, em vaig adonar que hi havia molts pacients amb malaltia de Parkinson que informaven d'antecedents familiars positius, cosa que en aquell moment, i estem parlant de fa 35 anys, no es reconeixia. No hi havia molta gent que busqués realment famílies amb la malaltia de Parkinson.
Els llibres de text de neurologia deien que la malaltia de Parkinson és esporàdica, no és genètica, no hi ha antecedents familiars. De fet, els antecedents familiars es consideraven un criteri d'exclusió per al diagnòstic clínic de la malaltia de Parkinson. Així doncs, en aquest context, em va fascinar tant el fet que potser un de cada quatre pacients tenia antecedents familiars de la malaltia, que vaig començar a buscar... examinar aquests familiars. Amb el meu cotxe, anant amb el meu cotxe els caps de setmana, pels pobles dels voltants de Roma per veure aquella gent perquè no venien a la universitat i no hi havia beques de recerca per fer aquestes coses en aquell moment.
Era com una afició. I [00:05:00] després, pas a pas, vaig anar reunint moltes famílies, cosa que em va portar a reunions, a presentar pòsters sobre famílies amb malalties de Parkinson d'Itàlia, i això va despertar l'interès d'altres persones internacionals que feien el mateix. Això em va posar en contacte amb Anita Harding, que va ser una pionera en neurogenètica, ja que estava formant un consorci europeu sobre la genètica de la malaltia de Parkinson a mitjans dels anys 90.
Aquell va ser el meu inici, diguem-ne, en una investigació genètica de primer nivell. I uns anys més tard, la meva fascinació per la genètica era tan forta que volia traslladar-me a un laboratori per unir-me realment a l'altra part de la col·laboració. Així que vaig passar de la investigació sobre les característiques clíniques, a la investigació de l'ADN d'aquelles famílies, i per això em vaig traslladar als Països Baixos i la meva feina va canviar, i m'hi he quedat des de llavors.
Vaig quedar-me aquí. Ja no vaig tornar més a la clínica.
Prof. Tiago Outeiro: I per tant, deu haver tingut diversos mentors al llarg del camí. Hi ha algun nom que voldria destacar [00:06:00] i potser explicar-nos com van influir en la seva manera de pensar sobre els trastorns del moviment avui dia?
Prof. Vincenzo Bonifati: A Roma, el meu mentor va ser Giuseppe Meco, que era professor de neurologia responsable de la clínica de Parkinson. Em va ensenyar els aspectes clínics del diagnòstic i la teràpia de la malaltia de Parkinson. I també va ser un molt bon mentor en els aspectes neuropsiquiàtrics de la neurologia, que són molt importants.
Malauradament, va morir prematurament fa uns anys, i avui dia hauria estat molt content d'assistir a la meva conferència Marsden. Però després, quan em vaig mudar als Països Baixos, vaig trobar dos mentors molt importants, en particular Peter Huetink. Era el cap del laboratori d'investigació de trastorns del moviment a Rotterdam.
I potser ha estat el meu mentor més important des del punt de vista científic. Em va introduir als principis de la recerca genètica humana, en particular a l'anàlisi de lligament, la manera de desxifrar el codi genètic en famílies nombroses, que va ser realment fonamental per als grans descobriments [00:07:00] dels darrers 20 anys en genètica.
I també, després que en Peter es traslladés a Amsterdam, en Ben Oostra, que era, diguem-ne, el professor titular del nostre departament. També va ser el meu últim gran mentor de la meva carrera. I vaig esdevenir professor associat i després professor titular al laboratori d'en Ben Oostra. I després de la seva jubilació, ara sóc, diguem-ne, el més gran del grup de recerca.
Prof. Tiago Outeiro: És una carrera professional increïble i has esmentat grans noms, així que estic segur que va ser molt emocionant i estimulant treballar amb tots aquests col·legues.
Prof. Vincenzo Bonifati: Peter Huetink va ser l'autor principal del descobriment del gen tau, per exemple, com a causa de la demència frontotemporal, com un dels seus assoliments. El gen tau es va descobrir mentre jo ja col·laborava amb Peter, d'Itàlia, com a neuròleg. I Ben Oostra és el pare del gen X fràgil, un dels primers grans descobriments en genètica molecular de tots els temps. Estava en un ambient fantàstic, molt [00:08:00] estimulant.
Prof. Tiago Outeiro: Sí. Així doncs, és evident que això també us va ajudar a aconseguir tots els grans descobriments que heu fet. Per tant, m'agradaria parlar-ne breument i preguntar-vos quins diríeu que són els descobriments històrics en genètica que heu fet al llarg dels anys?
Ja has esmentat el DJ-1, però no sé si vols destacar-ne d'altres.
Prof. Vincenzo Bonifati: Crec que el DJ-1 va ser la gran troballa inicial, però el meu paper allà encara era el d'un jove investigador. Jo era, una mena d'equivalent a un estudiant de doctorat, un investigador en un grup. Vaig trobar el DJ-1 amb les meves mans, però encara era un paper més jove, un paper de jove investigador.
Uns anys més tard, una altra troballa important que va arribar realment amb el meu laboratori ja establert, és a dir, amb mi com a investigador principal, va ser el descobriment de la malaltia del transport de manganès causada per la mutació en un gen portador de soluts, SLC30A10, que en aquell moment es considerava un transportador de zinc.
I el vam identificar com el [00:09:00] principal transportador de manganès en l'home. Això no només va ser la solució d'una malaltia rara, sinó que va ser el començament d'un nou capítol en la medicina, el metabolisme del manganès en l'home. I ara sabem que hi ha almenys tres proteïnes, codificades per gens diferents, que tenen funcions diferents en el transport de manganès en diferents òrgans del cos.
Aquest és un bell exemple del poder de descobriment en la fisiologia humana d'aquesta rara forma de genètica. Així doncs, trobes la causa d'una malaltia humana, una malaltia rara en la majoria dels casos, i potser també una via per a una teràpia per a aquests pacients. Però alhora, il·lumines la fisiologia humana.
I aquest trastorn del transport de manganès n'és un molt bon exemple. Així que estic molt orgullós d'aquest descobriment.
Anys més tard, una altra que m'aprecia molt és la troballa d'un gen per a una forma de distonia generalitzada d'aparició precoç, que és l'EIF2AK2. És una cinasa del factor d'iniciació eucariota 2 alfa [00:10:00], que és una proteïna integral de la resposta integrada a l'estrès en l'home.
Ja hi havia molts indicis que la distonia està relacionada amb una resposta disfuncional a l'estrès, però aquest descobriment realment va situar un dels actors centrals de la via com a causa de la distonia generalitzada humana. Per tant, valida realment aquesta hipòtesi que la distonia, almenys diverses de les formes generalitzades d'inici precoç, potser si es vol, les pitjors formes clínicament, són una expressió d'una resposta alterada a l'estrès a les cèl·lules.
Això, al meu entendre, té implicacions importants també per al desenvolupament d'una possible teràpia per a aquesta malaltia. I molts gens, inclosos el DYT1, el DYT6, fins i tot la distonia sarcoglicànica, afecten aquesta via d'una manera o altra. Però el nostre gen, el que hem trobat al meu laboratori, és realment al centre de la via. Així que, al meu entendre, aquesta també és una contribució científica important.
Hi va haver [00:11:00] altres descobriments, és clar, d'altres gens. Cadascun d'ells podria estar revelant una altra peça del mosaic de la malaltia de Parkinson o de la distonia. Ara estem treballant en una altra troballa molt interessant sobre la malaltia de Parkinson. És un gen nou, que encara no s'ha publicat, i de fet tinc previst parlar-ne una mica al final de la conferència Marsden. Crec que aquest és un gen que serà força interessant per les seves implicacions en la patogènesi de la malaltia de Parkinson i la prevalença en la població.
Prof. Tiago Outeiro: Admiro molt la seva feina perquè no només fa estudis sorprenents sobre la genètica humana, sinó que també aprofundeix en els mecanismes, i la seva feina ha aportat nous coneixements sobre els mecanismes de les malalties. Això és, és clar, molt important per tal que puguem intentar algun dia tractar aquests trastorns millor del que fem avui dia.
Això és molt impressionant.
Prof. Vincenzo Bonifati: Moltes gràcies. De fet, sí, aquest és el nostre objectiu, trobar una teràpia.
Prof. Tiago Outeiro: Ara, deixant una [00:12:00] visió general basada en la vostra experiència per als oients més joves. Quin consell podeu donar als investigadors més joves que intenten entrar en el camp dels trastorns del moviment i potser fins i tot de la genètica humana? Hi ha algun consell que els pugueu donar sobre com haurien de donar forma a les seves carreres?
Prof. Vincenzo Bonifati: Crec que el futur és realment brillant per a la genètica. Així doncs, en primer lloc, el meu missatge als joves és que si volen iniciar la investigació en genètica dels trastorns del moviment, encara és molt bo fer-ho i estic convençut que hi haurà molts més descobriments genètics per endavant.
Així que sens dubte és un camp en què un jove investigador pot invertir. Però, és clar, n'hi ha d'altres. El que ha estat important per a mi en la meva carrera són, crec, tres coses. Una cosa és tenir bones idees, veure alguna cosa potser abans que els altres que pugui ser important i treballar-hi.
Treballar molt dur [00:13:00]. Has de treballar molt dur perquè és difícil, trobar coses importants és difícil. Evidentment, és difícil. Per tant, cal dedicar-hi molt de temps i ser persistent, estar gairebé obsessionat amb alguna cosa, per aconseguir resultats realment importants.
I també cal tenir una mica de sort, crec. Això també és important a la vida perquè conec molts genetistes molt bons que no han trobat molts gens i també són... de vegades és important haver d'estar en el moment adequat, en el moment adequat, en el mateix lloc adequat, per tenir una bona connexió amb els clínics, amb els laboratoris.
Com explicaré a la conferència, cada descobriment genètic, almenys per a mi, és una història diferent i té un sabor diferent. De vegades és la col·laboració amb un clínic especial, de vegades amb un científic especial. Per tant, cal ser capaç de flexibilitat, per exemple, també en la teva carrera professional.
Almenys això és el que ha estat, al meu entendre [00:14:00], la clau del meu èxit en la recerca.
Potser el missatge important que també m'agradaria transmetre a la jove generació és que cal ser perseverant. Cal treballar molt de temps. Un projecte important no és un projecte d'un mes, de sis mesos. Pot durar anys.
Trobar el DJ-1 em va portar dos anys de feina, i ningú em garantia al principi que trobaria el gen. Podria haver estat un fracàs total, oi? Així que has de treballar i ser apassionat per la teva feina sense desanimar-te pels fracassos i pel fet d'haver de repetir moltes vegades un experiment. Crec que en el món actual amb el bombardeig d'Internet i les notícies, la percepció de l'èxit arriba fàcilment des de molts angles del món.
Tot passa, i sembla que, sí, jo també puc fer alguna cosa i funcionarà i tindrà èxit. Però malauradament, la realitat no és així.
Prof. Tiago Outeiro: Sabem [00:15:00] que la ciència no és així.
Prof. Vincenzo Bonifati: Quan érem estudiants de doctorat no hi havia internet, així que la percepció del camí cap a l'èxit era completament diferent, oi?
Potser avui tot s'amplifica, tot s'accelera, i això pot portar a una percepció errònia de la facilitat al final d'un projecte que és un èxit, oi? Almenys, jo percebo això, aquest repte avui.
Prof. Tiago Outeiro: Sí, que han de treballar dur i mantenir els peus a terra i la concentració. Això és molt important. I ara, si mirem cap endavant, només per a la nostra última pregunta, si mirem d'aquí a 10 anys, imagineu-vos que som ara el 2036, on creieu que serem pel que fa a la genètica de la malaltia de Parkinson?
Prof. Vincenzo Bonifati: Pel que fa al Parkinson en particular, d'aquí a 10 anys, s'identificaran la majoria, si no totes, les variants genètiques associades a la malaltia. GP2 està fent una feina fantàstica per preparar el terreny per a aquesta part restant del descobriment mitjançant el disseny de casos i controls, oi?
Així doncs [00:16:00] recollint un gran nombre de casos i controls, buscant qualsevol tipus de variància, des de rara fins a comuna, que pugui tenir un paper en la malaltia. No tinc cap dubte que tota aquesta catalogació de variacions associades a la malaltia s'entendrà completament. Mentrestant, també, de nou, l'enfocament basat en la família continuarà produint resultats, i l'enfocament basat en la família i els estudis d'associació genètica es comunicaran entre si i fertilitzaran creuadament els seus respectius espais de recerca.
Però la pregunta serà com traduir el descobriment genètic en vies de teràpia i prevenció. Crec que aquesta serà la principal pregunta de recerca d'aquí a 10 anys. I espero que aleshores també tinguem ja alguna validació del valor translacional d'aquests descobriments genètics.
Ja hi ha molts assajos clínics en curs actualment basats en descobriments genètics, ja sigui GBA, sinucleïna o LRRK2. Aquests són els tres més [00:17:00] importants. Encara és difícil demostrar un efecte modificador de la malaltia. Sí, això és difícil. Això també requereix molt de temps i molts esforços. Però per a mi, no hi ha dubtes que aquest és el camí cap al futur. Aquest és el camí a seguir per a la modificació de malalties i, en última instància, la seva prevenció. La pregunta clau serà quan s'haurà d'intentar tractar els subjectes, perquè quan la malaltia és clínicament evident, pot ser massa tard, fins i tot si l'objectiu és correcte, si el fàrmac és correcte.
Potser és massa tard per ser clínicament rellevant. Aquesta és la meva preocupació. Per tant, la investigació sobre el diagnòstic precoç i els biomarcadors de l'estat de la malaltia abans de l'expressió clínica, crec que serà molt important en els propers 10 anys.
Prof. Tiago Outeiro: Gràcies, Vincenzo. Sens dubte, hi ha moltes idees importants que has deixat i també un avançament perquè tots puguem anar a escoltar la teva conferència al congrés. Vincenzo, et vull agrair de nou aquesta oportunitat, per parlar amb nosaltres i explicar-nos una mica [00:18:00] sobre la teva carrera i on som avui amb la genètica humana i tots els teus descobriments importants.
Així doncs, moltes gràcies, Vicenç.
Prof. Vincenzo Bonifati: Moltes gràcies, Tiago, i gràcies als oients i ens veiem aviat a Seül.
Prof. Tiago Outeiro: Gràcies. Hem entrevistat el professor Bonifati amb motiu del seu Premi David Marsden el 2026. Gràcies a tots per escoltar-nos i uniu-vos a nosaltres als nostres propers podcasts. [00:19:00]

Vincenzo Bonifati, doctor en medicina i doctor en filosofia
Centre Mèdic Universitari Erasmus, Erasmus MC
Rotterdam, Països Baixos






